Welcome to the darkroom (1)

La ciutat sencera era un quarto fosc. Acostumats a les olors i estretors del Martin's, el Chaps o l'Eagle, l'enorme estesa d'una Barcelona sense il·luminació ens proporcionava un escenari insòlit per a les nostres aventures... Cada plaça, cada cantonada, cada jardinet esdevenia lloc de trobada. Gràcies a la gentilesa dels senyors Pizarro i Atienza, els cacics d'Endesa i Red Eléctrica Española, el memorable estiu del 2007 Barcelona va esdevenir una cruising area on les multituds nacionalperverses podíem entrar en contacte anònimament, a qualsevol lloc, a qualsevol moment. A la guia Spartacus, al costat del nom de la ciutat hi posava les sigles AYOR. At your own risk. Allà tu si no hi entres, tu t'ho perds.

Barcelona sencera, un quarto fosc. Els ulls es van acostumant a la foscor. La parròquia dels bars del Gaixample, un cop perduda la luz de España i superada la por a la foscor, finalment s'ha alliberat de l'exorcisme d'Operación Triunfo i ha esdevingut tan catalana com la resta de la multitud que es dispersa en les tenebres. Les mirades es creuen, furtives, mentre caminem pels carrers de l'Eixample. De tant en tant, dos cossos s'aproximen, s'exploren, es comencen a relacionar en una dansa de mans i de saliva. Els grups es van formant. Alguns es limiten a contemplar l'espectacle, embadalits. De sobte, un llampec ens atrapa: ¿què serà que ens a pres, a tu i a mi, sense coneixe'ns de res? ¿Quin desig insospitat ha estat l'ham que ens ha lligat? ¿Quin era l'esquer? Una mà al paquet, o al cul. Un pessic al mugró. Les boques s'acosten. No vull saber res de tu, i no t'avorriré amb la meva història. El nostre contacte és estrictament anònim, perquè no som ningú. Cap dels que som en aquest parc, en aquesta plaça, en aquest carrer que Espanya ha deixat a les fosques, no és ningú. Una simfonia de cossos —orquestrada sense que hi hagi cap director que l'harmonitzi— es va congriant. Una nació perversa es va imaginant sense coneixe'ns els uns als altres, sobirana i lliure i de cossos iguals en el desig. Mentre els normals, avorrits perquè no els va la tele, es dediquen a criar a casa seva, potser amb l'esperança que el mensahib imperial els retorni 2500€ per cada futur súbdit colonial, nosaltres som al carrer, descolonitzant els nostres cossos.