Catalans, feu un altre esforç si voleu ser republicans!

¿Com es pot escriure un blog quan no ets ningú, quan ets un fantasma que vaga pels llimbs de la inexistència? És a dir, quan ets però no existeixes? ¿I quan aquesta no és una condició individual o personal, sinó estrictament col·lectiva? ¿Quan ets però no existeixes en tant que membre d’un grup: en aquest cas una categoria de monstre ben concreta, el grup dels catalans?

Inoculat des dels catorze anys amb el monstruós virus de la catalanitat freaky, l’Home Invisible (40% vampir, 40% Frankenstein, 20% zombi) finalment ha aconseguit manifestar-se, i proclama solemnement que accepta el repte d’expressar-se en públic, amb la veu d’algú que no és ningú i que escriu des d’enlloc, per tal d’articular un pensament polític pop, emancipador, pervers, postmodern i lolailo, passat de rosca i de moda. El blog més cast i més guarro alhora, perquè no parla d’altra cosa que dels catalans.

Els catalans: vampirs sense imatge al mirall, homes invisibles que ningú reconeix, zombis transviumorts, catàstrofes en l’ordre natural d’Espanya, errors de classificació segons la lògica dels estats... Els catalans: problema intractable, anomalia que destorba la superfície llisa del mapa d’Europa, cosa rara que cal negar fins a les profunditats recòndites de l’inconscient polític, minoria nacional homosexual i transsexual. ¿Qui creurà en la nostra existència, sinó nosaltres? Que som però no existim és una veritat dolorosa, però inqüestionable. Cada dia els mèdia colonials ens en donen evidència. I tanmateix... Alguna cosa es mou sota la pell tersa i jove de la democràcia espanyola; alguna cosa prolifera i s’escampa, el virus maligne de la catalanitat emancipada i vampira; un immigrant que parla català, algú que cancel·la la subscripció a La vanguardia, una consumidora que posa a parir al servei d’atenció telefònica d’una gran corporació capitalista espanyola. Cada dia, el nostre amic espanyol es veu confrontat amb els signes d’alguna cosa que no hi hauria de ser, però hi és: els símptomes d’un nosaltres subordinat i tancat a les golfes; el nostre amic no sap què fer-ne i se li desmunta la fantasia d’una Espanya plural, nonacionalista i superfashion. I de tant en tant, quan l’amic espanyol es pensa que ha trobat la solució final al problema de l’encaix (el Finis Cataloniae, la mort definitiva de la diferència catalana), el somni imperial de sobte esdevé un malson de zombis que sorgeixen de la tomba. El monstre no és pas mort. L’amic espanyol es desperta xop de suor i exclama: “És viu! És viu! It’s alive!!!”

Però això, ai las!, només s’esdevé en ocasions carnavalesques (una vez al año no hace daño), quan nostramo accidentalment trepitja l’ull de poll del fantasma del seu gos servil. El gos fantasma salta de dolor, udola, es revolta per un instant i surt al carrer com un sol monstre a reclamar els seus drets. (Ah, els esperits del 18 de febrer! The Invasion of the Body Snatchers. O millor: The Night of the Living Dead, Barcelona presa pels zombis.) L’endemà, però, després del seu petit orgasme el gos servil torna a obrir les botigues, i amb el cap cot llepa la mà de l’amo que el maltracta.

I mentrestant? Com trampejar la monstruosa vida quotidiana de la invisibilitat colonial? Com es pot ser quan tot et diu que no existeixes? Aquí, desenganyem-nos, només hi ha dues opcions. La primera (la píndola blava de Matrix): acceptar les regles del joc colonial, resignar-se a l’estatut quo, i aspirar a una normalitat neuròtica que mai arriba a ser ni rica ni plena, governada per la patètica dialèctica entre autoestima i autoodi. La segona (la píndola vermella): llançar-se als plaers del fetitxisme i articular una praxi política nacional-perversa.

Ser nacionalment fetitxista vol dir creure en la pròpia existència i saber mantenir aquesta fantasia malgrat l’evidència contrària; vol dir obtenir plaer d’allò i d’allà on no toca, i especialment quan no toca; vol dir no seguir i ni tan sols plantejar-se una lògica reproductiva. Ser nacionalment fetitxista vol dir deixar-se arravatar per un desig d’esdevenir republicà: un desig articulat per una fantasia d’existència completa i emancipada. I ser republicà, autènticament republicà, no és altra cosa que tenir un cos de ciutadà: un cos que experimenta els seus plaers com li dóna la gana. Un cos, però, visible i mortal, i per tant lliure per fi de la mort en vida, amb una existència finita i contingent. Un cos mortal, però no normal.

Així doncs, catalans i catalanes de tots els gèneres i sexualitats (ja n’he perdut el compte), fem un altre esforç si realment volem ser republicans! Mostreu orgullosos els monstres que porteu a dintre! Sortiu de l’armari de la normalització colonial! Vulgueu no ser algú! Esdevingueu imperceptibles i sumeu-vos a les multituds anònimes nacional-perverses que sotgen l’enemic a plena llum del dia. Desnaturalitzeu Espanya. Descolonitzeu els vostres cossos. Entreu al quarto fosc de la catalanitat perversa i descobriu plaers que ni tan sols havíeu imaginat — fins i tot el de la submissió. Amb el fetitxisme fins a la victòria!