Normalització

El terra se’ns desintegra a sota els peus. Tot allò que hem construït amb tant d’esforç se’ns desfà com un castell de cartes. Parlem al temple i les nostres paraules no ressonen; en sortim, i trobem un paisatge que no reconeixem i veus estranyes que entenem però no ens entenen. La memòria dels avis l’ha esborrat el vent del desert; del seu dolor, la implacable tempesta de foc que els va trencar l’ànima, ja ningú no se’n recorda. Quan expliquem la nostra història, ningú no la sent. La casa que hem heretat ja no val res, és plena de rampoines que ningú ja no vol. Ens mirem al mirall, i no hi som; o hi som deformes, monstruosos. Caminem amb dificultat, mig coixos i mig cecs. Pel carrer, el nostre estigma és l’únic que atreu les mirades cap a nosaltres. Som motiu d’escàndol quan vindiquem la nostra lletjor deforme; som motiu d’escàndol quan intentem passar desapercebuts...