Exclusiva: la banda sonora de l'Onze de Setembre

Ni Maria del Mar Bonet ni hòsties: la banda sonora oficial de la Diada no pot ser altra que aquesta:



El millor homenatge als no-morts per Catalunya: un poble de zombis transviumorts s'alça de la tomba, organitzat i marxós, perfectament coreografiat, i conquereix la ciutat, tot perseguint fins als límits del malson aquells que es creuen normals.

Normalització

El terra se’ns desintegra a sota els peus. Tot allò que hem construït amb tant d’esforç se’ns desfà com un castell de cartes. Parlem al temple i les nostres paraules no ressonen; en sortim, i trobem un paisatge que no reconeixem i veus estranyes que entenem però no ens entenen. La memòria dels avis l’ha esborrat el vent del desert; del seu dolor, la implacable tempesta de foc que els va trencar l’ànima, ja ningú no se’n recorda. Quan expliquem la nostra història, ningú no la sent. La casa que hem heretat ja no val res, és plena de rampoines que ningú ja no vol. Ens mirem al mirall, i no hi som; o hi som deformes, monstruosos. Caminem amb dificultat, mig coixos i mig cecs. Pel carrer, el nostre estigma és l’únic que atreu les mirades cap a nosaltres. Som motiu d’escàndol quan vindiquem la nostra lletjor deforme; som motiu d’escàndol quan intentem passar desapercebuts...

Ha sigut ell, senyo! (o la Supernanny al Parlament)

Un episodi ben formatiu, sí senyora, el de la compareixença al Parlament regional dels cacics d'Endesa i Red Eléctrica Española, els mensahibs Pizarro i Atienza. Els directius de les Companyies de les Índies Orientals han acudit a la Jirga on es reuneixen els caps tribals de Catalunya, i com si d'una baralla de pati es tractés, s'han anat passant les culpes de l'apagada l'un a l'altre. Mentrestant, la ciutadania, desprotegida com sempre, segueix indignada i encara més desconcertada que fa unes setmanes. Els seus representants a sou, per no ser menys i per demostrar que gaudeixen d'una envejable sintonia amb el «sentir popular» (una mica com el I feel your pain del president Clinton), competeixen per veure qui està més confós. Catalunya i les seves institucions s'han convertit en una família disfuncional. El papa és incapaç de fer preguntes difícils als representants del poder econòmic imperial, i al mateix temps acusa la mama de creure's totes les seves excuses de mal pagador («és que ell m'ha tirat un cable al damunt», «és que jo he invertit molt més que ell»). Per la seva banda, la mama es defensa argüint que aquests nens malcarats són de tracte difícil (el ministre responsable, perdó, el conseller va replicar: «vagi a dir-ho al ministeri, això; no sabrà si posar-se a riure o a plorar»). El diari colonial per excel·lència, com de costum, diu «sí, bwana» i proclama el mensahib Pizarro vencedor clar i absolut en la picabaralla de les criatures; es tracta, efectivament, d'una mostra de la disfuncionalitat de la família, amb l'oncle Pepe prenent partit per un dels dos nens malcriats. «Muchos datos, nos ha aportado este chaval», deia l'oncle Pepe a qui el volgués sentir;«sí señor, muchos datos». La parentela, mentrestant, està exhausta, desesperada, al caire de la depressió.

«Riiè, home, riiè», que diria l'inoblidable Joan Capri. Aquí el que ens cal, per superar el problema de les infraestructures i de la superestructura, és una bona dosi de sentit comú, en forma d'una visita de la Supernanny. Però en versió adulta, sisplau, de cine X, com en deien abans. I de baix pressupost, per favor, en consonància amb el dèficit fiscal. «Aquests nens són molt dolents. Necessiten una mica de disciplina anglesa», diu la nostra salvadora. «Who's been a naughty boy? Qui ha estat un nen dolent?», pregunta, en un doblatge dolentíssim. «Ha sigut ell, senyo!», responen el Pizarro i l'Atienza a l'uníson, assenyalant-se amb el dit. «Silenci!», exclama la Supernanny, fent xisclar la palmeta en l'aire. «Qui s'ha portat malament? Vinga, que no tenim tot el dia!», insisteix la supermainadera. «Jo, senyo», diu l'Atienza, que no pot amagar la frisança en la tremolor de les cames, mentre ofereix el seu darrere. «Doncs apa, pam-pam al cul!», diu ella, i compta fins a vint cops. «I ara què es diu?» «Gràcies, Supernanny», contesta l'Atienza, satisfet, tot acaronant-se les natges i cordant-se els pantalons. El Pizarro, per la seva banda, es resisteix, motiu pel qual la mainadera el lliga per tal d'administrar-li el necessari correctiu: «I ara què, eh? On són ara totes les dades d'inversions, eh? On és la teva arrogància imperial, ara? Què, no penses demanar disculpes?» «Perdó, Supernanny! Perdó! No ho tornaré a fer!», crida el Pizarro entre llàgrimes de plaer.

«Gràcies, Supernanny!», exclamen emocionats govern i oposició. «Les famílies colonials necessiten ordre i claredat, un entorn disciplinat on els nens creixin obedients», respon, severa, la mainadera cruel, mentre camina al seu voltant donant-se copets amb la vara a la palma de la mà. «I la responsabilitat és sempre dels pares!», crida fent xisclar la canya en l'aire. Els parlamentaris s'estremeixen de frisança. «Així, què? Qui de vosaltres ha estat un mal pare?», pregunta seductora. El cap de l'oposició s'arregla el davant dels pantalons i aixeca tímidament la mà, mentre pensa a proposar un pacte nacional perquè TV3 divulgui a tota la colònia la nova sèrie de Supernanny...

Volem més inversions

Les infraestructures estan fatal i el país ens cau a trossos davant dels nassos. Calen urgentment més inversions. Però l'amic espanyol, des de la premsa colonial, ens diu que és tot culpa nostra, que estem paranoics i creiem que nos odian, que la culpa és de l'Estatut, que en realitat tots els serveis funcionen molt bé i que si no funcionen, és perquè ens equivoquem a l'hora de votar. Tot ben predictible. De forma que a més d'aquelles inversions (necessàries per millorar les infraestructures), també ens calen aquestes altres, per sacsejar la superestructura imperial i proporcionar-li, com deia el ministre Nadal (ui, perdó, conseller), un buen meneo.

¿Quines d'aquestes inversions considereu prioritàries? ¿Quines us agraden més? ¿Per què? Deixeu un comentari i seleccioneu-ne com a mínim tres. Els comentaris, per cert, han de ser anònims: si no, no valen.

1 2

3 4

5 6

7 8 9

10 11 12

Welcome to the darkroom (1)

La ciutat sencera era un quarto fosc. Acostumats a les olors i estretors del Martin's, el Chaps o l'Eagle, l'enorme estesa d'una Barcelona sense il·luminació ens proporcionava un escenari insòlit per a les nostres aventures... Cada plaça, cada cantonada, cada jardinet esdevenia lloc de trobada. Gràcies a la gentilesa dels senyors Pizarro i Atienza, els cacics d'Endesa i Red Eléctrica Española, el memorable estiu del 2007 Barcelona va esdevenir una cruising area on les multituds nacionalperverses podíem entrar en contacte anònimament, a qualsevol lloc, a qualsevol moment. A la guia Spartacus, al costat del nom de la ciutat hi posava les sigles AYOR. At your own risk. Allà tu si no hi entres, tu t'ho perds.

Barcelona sencera, un quarto fosc. Els ulls es van acostumant a la foscor. La parròquia dels bars del Gaixample, un cop perduda la luz de España i superada la por a la foscor, finalment s'ha alliberat de l'exorcisme d'Operación Triunfo i ha esdevingut tan catalana com la resta de la multitud que es dispersa en les tenebres. Les mirades es creuen, furtives, mentre caminem pels carrers de l'Eixample. De tant en tant, dos cossos s'aproximen, s'exploren, es comencen a relacionar en una dansa de mans i de saliva. Els grups es van formant. Alguns es limiten a contemplar l'espectacle, embadalits. De sobte, un llampec ens atrapa: ¿què serà que ens a pres, a tu i a mi, sense coneixe'ns de res? ¿Quin desig insospitat ha estat l'ham que ens ha lligat? ¿Quin era l'esquer? Una mà al paquet, o al cul. Un pessic al mugró. Les boques s'acosten. No vull saber res de tu, i no t'avorriré amb la meva història. El nostre contacte és estrictament anònim, perquè no som ningú. Cap dels que som en aquest parc, en aquesta plaça, en aquest carrer que Espanya ha deixat a les fosques, no és ningú. Una simfonia de cossos —orquestrada sense que hi hagi cap director que l'harmonitzi— es va congriant. Una nació perversa es va imaginant sense coneixe'ns els uns als altres, sobirana i lliure i de cossos iguals en el desig. Mentre els normals, avorrits perquè no els va la tele, es dediquen a criar a casa seva, potser amb l'esperança que el mensahib imperial els retorni 2500€ per cada futur súbdit colonial, nosaltres som al carrer, descolonitzant els nostres cossos.

Existir, insistir, resistir

El pensador eslovè Slavoj Žižek escriu al seu llibre sobre l'11 de setembre americà, Welcome to the Desert of the Real, les següents paraules, difícils, sorprenents i il·luminadores: "El contrari de l'existència no és la no-existència, sinó la insistència: allò que no existeix no para d'insistir, maldant per arribar a l'existència".

Nosaltres, que no som ningú, que som però no existim, no tenim més alternativa que fer-nos pesats i insistir, una vegada i altra, en la possibilitat i la creença de la nostra existència. Les Forces del Bé -sempre disposades a considerar-nos uns il·lusos infantils, uns psicòtics desgraciats o uns perversos perillosos- utilitzaran el seu considerable poder per mostrar-nos en tota la nostra invisibilitat. Ens anul·laran, ens arraconaran, ens negaran el pa i la sal i ens deixaran només la morralla dels esclaus.

I tanmateix, nosaltres seguirem, tossuts, afirmant la possibilitat de la nostra existència, renegant -en el més pur estil fetitxista- la nostra inexistència: "Ja ho sabem, que no existim, però tot i així..." Resistirem els embats de les Forces del Bé, cadascuna de les destructives onades de violència simbòlica que fan créixer la pila de runa que s'acumula als nostres peus. I mentrestant, transformats en vils rèptils, habitarem les escletxes del poder i, tot erosionant-lo amb les eines que ens anem construint, esperarem i insistirem fins al dia de l'emancipació.

Catalans, feu un altre esforç si voleu ser republicans!

¿Com es pot escriure un blog quan no ets ningú, quan ets un fantasma que vaga pels llimbs de la inexistència? És a dir, quan ets però no existeixes? ¿I quan aquesta no és una condició individual o personal, sinó estrictament col·lectiva? ¿Quan ets però no existeixes en tant que membre d’un grup: en aquest cas una categoria de monstre ben concreta, el grup dels catalans?

Inoculat des dels catorze anys amb el monstruós virus de la catalanitat freaky, l’Home Invisible (40% vampir, 40% Frankenstein, 20% zombi) finalment ha aconseguit manifestar-se, i proclama solemnement que accepta el repte d’expressar-se en públic, amb la veu d’algú que no és ningú i que escriu des d’enlloc, per tal d’articular un pensament polític pop, emancipador, pervers, postmodern i lolailo, passat de rosca i de moda. El blog més cast i més guarro alhora, perquè no parla d’altra cosa que dels catalans.

Els catalans: vampirs sense imatge al mirall, homes invisibles que ningú reconeix, zombis transviumorts, catàstrofes en l’ordre natural d’Espanya, errors de classificació segons la lògica dels estats... Els catalans: problema intractable, anomalia que destorba la superfície llisa del mapa d’Europa, cosa rara que cal negar fins a les profunditats recòndites de l’inconscient polític, minoria nacional homosexual i transsexual. ¿Qui creurà en la nostra existència, sinó nosaltres? Que som però no existim és una veritat dolorosa, però inqüestionable. Cada dia els mèdia colonials ens en donen evidència. I tanmateix... Alguna cosa es mou sota la pell tersa i jove de la democràcia espanyola; alguna cosa prolifera i s’escampa, el virus maligne de la catalanitat emancipada i vampira; un immigrant que parla català, algú que cancel·la la subscripció a La vanguardia, una consumidora que posa a parir al servei d’atenció telefònica d’una gran corporació capitalista espanyola. Cada dia, el nostre amic espanyol es veu confrontat amb els signes d’alguna cosa que no hi hauria de ser, però hi és: els símptomes d’un nosaltres subordinat i tancat a les golfes; el nostre amic no sap què fer-ne i se li desmunta la fantasia d’una Espanya plural, nonacionalista i superfashion. I de tant en tant, quan l’amic espanyol es pensa que ha trobat la solució final al problema de l’encaix (el Finis Cataloniae, la mort definitiva de la diferència catalana), el somni imperial de sobte esdevé un malson de zombis que sorgeixen de la tomba. El monstre no és pas mort. L’amic espanyol es desperta xop de suor i exclama: “És viu! És viu! It’s alive!!!”

Però això, ai las!, només s’esdevé en ocasions carnavalesques (una vez al año no hace daño), quan nostramo accidentalment trepitja l’ull de poll del fantasma del seu gos servil. El gos fantasma salta de dolor, udola, es revolta per un instant i surt al carrer com un sol monstre a reclamar els seus drets. (Ah, els esperits del 18 de febrer! The Invasion of the Body Snatchers. O millor: The Night of the Living Dead, Barcelona presa pels zombis.) L’endemà, però, després del seu petit orgasme el gos servil torna a obrir les botigues, i amb el cap cot llepa la mà de l’amo que el maltracta.

I mentrestant? Com trampejar la monstruosa vida quotidiana de la invisibilitat colonial? Com es pot ser quan tot et diu que no existeixes? Aquí, desenganyem-nos, només hi ha dues opcions. La primera (la píndola blava de Matrix): acceptar les regles del joc colonial, resignar-se a l’estatut quo, i aspirar a una normalitat neuròtica que mai arriba a ser ni rica ni plena, governada per la patètica dialèctica entre autoestima i autoodi. La segona (la píndola vermella): llançar-se als plaers del fetitxisme i articular una praxi política nacional-perversa.

Ser nacionalment fetitxista vol dir creure en la pròpia existència i saber mantenir aquesta fantasia malgrat l’evidència contrària; vol dir obtenir plaer d’allò i d’allà on no toca, i especialment quan no toca; vol dir no seguir i ni tan sols plantejar-se una lògica reproductiva. Ser nacionalment fetitxista vol dir deixar-se arravatar per un desig d’esdevenir republicà: un desig articulat per una fantasia d’existència completa i emancipada. I ser republicà, autènticament republicà, no és altra cosa que tenir un cos de ciutadà: un cos que experimenta els seus plaers com li dóna la gana. Un cos, però, visible i mortal, i per tant lliure per fi de la mort en vida, amb una existència finita i contingent. Un cos mortal, però no normal.

Així doncs, catalans i catalanes de tots els gèneres i sexualitats (ja n’he perdut el compte), fem un altre esforç si realment volem ser republicans! Mostreu orgullosos els monstres que porteu a dintre! Sortiu de l’armari de la normalització colonial! Vulgueu no ser algú! Esdevingueu imperceptibles i sumeu-vos a les multituds anònimes nacional-perverses que sotgen l’enemic a plena llum del dia. Desnaturalitzeu Espanya. Descolonitzeu els vostres cossos. Entreu al quarto fosc de la catalanitat perversa i descobriu plaers que ni tan sols havíeu imaginat — fins i tot el de la submissió. Amb el fetitxisme fins a la victòria!