Normalització

El terra se’ns desintegra a sota els peus. Tot allò que hem construït amb tant d’esforç se’ns desfà com un castell de cartes. Parlem al temple i les nostres paraules no ressonen; en sortim, i trobem un paisatge que no reconeixem i veus estranyes que entenem però no ens entenen. La memòria dels avis l’ha esborrat el vent del desert; del seu dolor, la implacable tempesta de foc que els va trencar l’ànima, ja ningú no se’n recorda. Quan expliquem la nostra història, ningú no la sent. La casa que hem heretat ja no val res, és plena de rampoines que ningú ja no vol. Ens mirem al mirall, i no hi som; o hi som deformes, monstruosos. Caminem amb dificultat, mig coixos i mig cecs. Pel carrer, el nostre estigma és l’únic que atreu les mirades cap a nosaltres. Som motiu d’escàndol quan vindiquem la nostra lletjor deforme; som motiu d’escàndol quan intentem passar desapercebuts...

Ha sigut ell, senyo! (o la Supernanny al Parlament)

Un episodi ben formatiu, sí senyora, el de la compareixença al Parlament regional dels cacics d'Endesa i Red Eléctrica Española, els mensahibs Pizarro i Atienza. Els directius de les Companyies de les Índies Orientals han acudit a la Jirga on es reuneixen els caps tribals de Catalunya, i com si d'una baralla de pati es tractés, s'han anat passant les culpes de l'apagada l'un a l'altre. Mentrestant, la ciutadania, desprotegida com sempre, segueix indignada i encara més desconcertada que fa unes setmanes. Els seus representants a sou, per no ser menys i per demostrar que gaudeixen d'una envejable sintonia amb el «sentir popular» (una mica com el I feel your pain del president Clinton), competeixen per veure qui està més confós. Catalunya i les seves institucions s'han convertit en una família disfuncional. El papa és incapaç de fer preguntes difícils als representants del poder econòmic imperial, i al mateix temps acusa la mama de creure's totes les seves excuses de mal pagador («és que ell m'ha tirat un cable al damunt», «és que jo he invertit molt més que ell»). Per la seva banda, la mama es defensa argüint que aquests nens malcarats són de tracte difícil (el ministre responsable, perdó, el conseller va replicar: «vagi a dir-ho al ministeri, això; no sabrà si posar-se a riure o a plorar»). El diari colonial per excel·lència, com de costum, diu «sí, bwana» i proclama el mensahib Pizarro vencedor clar i absolut en la picabaralla de les criatures; es tracta, efectivament, d'una mostra de la disfuncionalitat de la família, amb l'oncle Pepe prenent partit per un dels dos nens malcriats. «Muchos datos, nos ha aportado este chaval», deia l'oncle Pepe a qui el volgués sentir;«sí señor, muchos datos». La parentela, mentrestant, està exhausta, desesperada, al caire de la depressió.

«Riiè, home, riiè», que diria l'inoblidable Joan Capri. Aquí el que ens cal, per superar el problema de les infraestructures i de la superestructura, és una bona dosi de sentit comú, en forma d'una visita de la Supernanny. Però en versió adulta, sisplau, de cine X, com en deien abans. I de baix pressupost, per favor, en consonància amb el dèficit fiscal. «Aquests nens són molt dolents. Necessiten una mica de disciplina anglesa», diu la nostra salvadora. «Who's been a naughty boy? Qui ha estat un nen dolent?», pregunta, en un doblatge dolentíssim. «Ha sigut ell, senyo!», responen el Pizarro i l'Atienza a l'uníson, assenyalant-se amb el dit. «Silenci!», exclama la Supernanny, fent xisclar la palmeta en l'aire. «Qui s'ha portat malament? Vinga, que no tenim tot el dia!», insisteix la supermainadera. «Jo, senyo», diu l'Atienza, que no pot amagar la frisança en la tremolor de les cames, mentre ofereix el seu darrere. «Doncs apa, pam-pam al cul!», diu ella, i compta fins a vint cops. «I ara què es diu?» «Gràcies, Supernanny», contesta l'Atienza, satisfet, tot acaronant-se les natges i cordant-se els pantalons. El Pizarro, per la seva banda, es resisteix, motiu pel qual la mainadera el lliga per tal d'administrar-li el necessari correctiu: «I ara què, eh? On són ara totes les dades d'inversions, eh? On és la teva arrogància imperial, ara? Què, no penses demanar disculpes?» «Perdó, Supernanny! Perdó! No ho tornaré a fer!», crida el Pizarro entre llàgrimes de plaer.

«Gràcies, Supernanny!», exclamen emocionats govern i oposició. «Les famílies colonials necessiten ordre i claredat, un entorn disciplinat on els nens creixin obedients», respon, severa, la mainadera cruel, mentre camina al seu voltant donant-se copets amb la vara a la palma de la mà. «I la responsabilitat és sempre dels pares!», crida fent xisclar la canya en l'aire. Els parlamentaris s'estremeixen de frisança. «Així, què? Qui de vosaltres ha estat un mal pare?», pregunta seductora. El cap de l'oposició s'arregla el davant dels pantalons i aixeca tímidament la mà, mentre pensa a proposar un pacte nacional perquè TV3 divulgui a tota la colònia la nova sèrie de Supernanny...

Volem més inversions

Les infraestructures estan fatal i el país ens cau a trossos davant dels nassos. Calen urgentment més inversions. Però l'amic espanyol, des de la premsa colonial, ens diu que és tot culpa nostra, que estem paranoics i creiem que nos odian, que la culpa és de l'Estatut, que en realitat tots els serveis funcionen molt bé i que si no funcionen, és perquè ens equivoquem a l'hora de votar. Tot ben predictible. De forma que a més d'aquelles inversions (necessàries per millorar les infraestructures), també ens calen aquestes altres, per sacsejar la superestructura imperial i proporcionar-li, com deia el ministre Nadal (ui, perdó, conseller), un buen meneo.

¿Quines d'aquestes inversions considereu prioritàries? ¿Quines us agraden més? ¿Per què? Deixeu un comentari i seleccioneu-ne com a mínim tres. Els comentaris, per cert, han de ser anònims: si no, no valen.

1 2

3 4

5 6

7 8 9

10 11 12