26.7.07

Welcome to the darkroom (1)


La ciutat sencera era un quarto fosc. Acostumats a les olors i estretors del Martin's, el Chaps o l'Eagle, l'enorme estesa d'una Barcelona sense il·luminació ens proporcionava un escenari insòlit per a les nostres aventures... Cada plaça, cada cantonada, cada jardinet esdevenia lloc de trobada. Gràcies a la gentilesa dels senyors Pizarro i Atienza, els cacics d'Endesa i Red Eléctrica Española, el memorable estiu del 2007 Barcelona va esdevenir una cruising area on les multituds nacionalperverses podíem entrar en contacte anònimament, a qualsevol lloc, a qualsevol moment. A la guia Spartacus, al costat del nom de la ciutat hi posava les sigles AYOR. At your own risk. Allà tu si no hi entres, tu t'ho perds.

Barcelona sencera, un quarto fosc. Els ulls es van acostumant a la foscor. La parròquia dels bars del Gaixample, un cop perduda la luz de España i superada la por a la foscor, finalment s'ha alliberat de l'exorcisme d'Operación Triunfo i ha esdevingut tan catalana com la resta de la multitud que es dispersa en les tenebres. Les mirades es creuen, furtives, mentre caminem pels carrers de l'Eixample. De tant en tant, dos cossos s'aproximen, s'exploren, es comencen a relacionar en una dansa de mans i de saliva. Els grups es van formant. Alguns es limiten a contemplar l'espectacle, embadalits. De sobte, un llampec ens atrapa: ¿què serà que ens a pres, a tu i a mi, sense coneixe'ns de res? ¿Quin desig insospitat ha estat l'ham que ens ha lligat? ¿Quin era l'esquer? Una mà al paquet, o al cul. Un pessic al mugró. Les boques s'acosten. No vull saber res de tu, i no t'avorriré amb la meva història. El nostre contacte és estrictament anònim, perquè no som ningú. Cap dels que som en aquest parc, en aquesta plaça, en aquest carrer que Espanya ha deixat a les fosques, no és ningú. Una simfonia de cossos —orquestrada sense que hi hagi cap director que l'harmonitzi— es va congriant. Una nació perversa es va imaginant sense coneixe'ns els uns als altres, sobirana i lliure i de cossos iguals en el desig. Mentre els normals, avorrits perquè no els va la tele, es dediquen a criar a casa seva, potser amb l'esperança que el mensahib imperial els retorni 2500€ per cada futur súbdit colonial, nosaltres som al carrer, descolonitzant els nostres cossos.

19.7.07

Existir, insistir, resistir

El pensador eslovè Slavoj Žižek escriu al seu llibre sobre l'11 de setembre americà, Welcome to the Desert of the Real, les següents paraules, difícils, sorprenents i il·luminadores: "El contrari de l'existència no és la no-existència, sinó la insistència: allò que no existeix no para d'insistir, maldant per arribar a l'existència".

Nosaltres, que no som ningú, que som però no existim, no tenim més alternativa que fer-nos pesats i insistir, una vegada i altra, en la possibilitat i la creença de la nostra existència. Les Forces del Bé -sempre disposades a considerar-nos uns il·lusos infantils, uns psicòtics desgraciats o uns perversos perillosos- utilitzaran el seu considerable poder per mostrar-nos en tota la nostra invisibilitat. Ens anul·laran, ens arraconaran, ens negaran el pa i la sal i ens deixaran només la morralla dels esclaus.

I tanmateix, nosaltres seguirem, tossuts, afirmant la possibilitat de la nostra existència, renegant -en el més pur estil fetitxista- la nostra inexistència: "Ja ho sabem, que no existim, però tot i així..." Resistirem els embats de les Forces del Bé, cadascuna de les destructives onades de violència simbòlica que fan créixer la pila de runa que s'acumula als nostres peus. I mentrestant, transformats en vils rèptils, habitarem les escletxes del poder i, tot erosionant-lo amb les eines que ens anem construint, esperarem i insistirem fins al dia de l'emancipació.

8.7.07

Catalans, feu un altre esforç si voleu ser republicans!

¿Com es pot escriure un blog quan no ets ningú, quan ets un fantasma que vaga pels llimbs de la inexistència? És a dir, quan ets però no existeixes? ¿I quan aquesta no és una condició individual o personal, sinó estrictament col·lectiva? ¿Quan ets però no existeixes en tant que membre d’un grup: en aquest cas una categoria de monstre ben concreta, el grup dels catalans?

Inoculat des dels catorze anys amb el monstruós virus de la catalanitat freaky, l’Home Invisible (40% vampir, 40% Frankenstein, 20% zombi) finalment ha aconseguit manifestar-se, i proclama solemnement que accepta el repte d’expressar-se en públic, amb la veu d’algú que no és ningú i que escriu des d’enlloc, per tal d’articular un pensament polític pop, emancipador, pervers, postmodern i lolailo, passat de rosca i de moda. El blog més cast i més guarro alhora, perquè no parla d’altra cosa que dels catalans.

Els catalans: vampirs sense imatge al mirall, homes invisibles que ningú reconeix, zombis transviumorts, catàstrofes en l’ordre natural d’Espanya, errors de classificació segons la lògica dels estats... Els catalans: problema intractable, anomalia que destorba la superfície llisa del mapa d’Europa, cosa rara que cal negar fins a les profunditats recòndites de l’inconscient polític, minoria nacional homosexual i transsexual. ¿Qui creurà en la nostra existència, sinó nosaltres? Que som però no existim és una veritat dolorosa, però inqüestionable. Cada dia els mèdia colonials ens en donen evidència. I tanmateix... Alguna cosa es mou sota la pell tersa i jove de la democràcia espanyola; alguna cosa prolifera i s’escampa, el virus maligne de la catalanitat emancipada i vampira; un immigrant que parla català, algú que cancel·la la subscripció a La vanguardia, una consumidora que posa a parir al servei d’atenció telefònica d’una gran corporació capitalista espanyola. Cada dia, el nostre amic espanyol es veu confrontat amb els signes d’alguna cosa que no hi hauria de ser, però hi és: els símptomes d’un nosaltres subordinat i tancat a les golfes; el nostre amic no sap què fer-ne i se li desmunta la fantasia d’una Espanya plural, nonacionalista i superfashion. I de tant en tant, quan l’amic espanyol es pensa que ha trobat la solució final al problema de l’encaix (el Finis Cataloniae, la mort definitiva de la diferència catalana), el somni imperial de sobte esdevé un malson de zombis que sorgeixen de la tomba. El monstre no és pas mort. L’amic espanyol es desperta xop de suor i exclama: “És viu! És viu! It’s alive!!!

Però això, ai las!, només s’esdevé en ocasions carnavalesques (una vez al año no hace daño), quan nostramo accidentalment trepitja l’ull de poll del fantasma del seu gos servil. El gos fantasma salta de dolor, udola, es revolta per un instant i surt al carrer com un sol monstre a reclamar els seus drets. (Ah, els esperits del 18 de febrer! The Invasion of the Body Snatchers. O millor: The Night of the Living Dead, Barcelona presa pels zombis.) L’endemà, però, després del seu petit orgasme el gos servil torna a obrir les botigues, i amb el cap cot llepa la mà de l’amo que el maltracta.

I mentrestant? Com trampejar la monstruosa vida quotidiana de la invisibilitat colonial? Com es pot ser quan tot et diu que no existeixes? Aquí, desenganyem-nos, només hi ha dues opcions. La primera (la píndola blava de Matrix): acceptar les regles del joc colonial, resignar-se a l’estatut quo, i aspirar a una normalitat neuròtica que mai arriba a ser ni rica ni plena, governada per la patètica dialèctica entre autoestima i autoodi. La segona (la píndola vermella): llançar-se als plaers del fetitxisme i articular una praxi política nacional-perversa.

Ser nacionalment fetitxista vol dir creure en la pròpia existència i saber mantenir aquesta fantasia malgrat l’evidència contrària; vol dir obtenir plaer d’allò i d’allà on no toca, i especialment quan no toca; vol dir no seguir i ni tan sols plantejar-se una lògica reproductiva. Ser nacionalment fetitxista vol dir deixar-se arravatar per un desig d’esdevenir republicà: un desig articulat per una fantasia d’existència completa i emancipada. I ser republicà, autènticament republicà, no és altra cosa que tenir un cos de ciutadà: un cos que experimenta els seus plaers com li dóna la gana. Un cos, però, visible i mortal, i per tant lliure per fi de la mort en vida, amb una existència finita i contingent. Un cos mortal, però no normal.

Així doncs, catalans i catalanes de tots els gèneres i sexualitats (ja n’he perdut el compte), fem un altre esforç si realment volem ser republicans! Mostreu orgullosos els monstres que porteu a dintre! Sortiu de l’armari de la normalització colonial! Vulgueu no ser algú! Esdevingueu imperceptibles i sumeu-vos a les multituds anònimes nacional-perverses que sotgen l’enemic a plena llum del dia. Desnaturalitzeu Espanya. Descolonitzeu els vostres cossos. Entreu al quarto fosc de la catalanitat perversa i descobriu plaers que ni tan sols havíeu imaginat — fins i tot el de la submissió. Amb el fetitxisme fins a la victòria!